Aquest és un espectacle de dansa tradicional. Dansa tradicional en un festival de noves tendències. No, no és cap error. Volvamos al baile reivindica que no sempre cal mirar endavant per buscar el risc o la innovació; de vegades, els gestos més arriscats es troben en el passat. Aquest és el cas del fandango d’Aiora, un ball popular de la Vall de Cofrents que va ser prohibit i reprimit durant la dictadura franquista. A diferència d’altres balls més pudorosos, el fandango d’Aiora és, indubtablement, una dansa de seducció: per a les autoritats del règim, sexe explícit i una intolerable iniciativa femenina.

Sabem prou bé que l’enginy gairebé sempre troba maneres de burlar la censura, i que no té sentit censurar el desig. Ara bé, també sabem que la censura triomfa quan allò censurat cau en l’oblit; quan ningú recordi el fandango d’Aiora ni el pugui distingir de qualsevol altra dansa folklòrica, la censura haurà guanyat.

Nascuda a Aiora, la coreògrafa Inka Romaní ens commina a tornar al ball una vegada i una altra, tants cops com faci falta, per desenterrar progressivament els estrats d’una dansa que va sobreviure amagada durant dècades dins del cos de les àvies del poble, i que ara reclama ser rescatada i reinterpretada per les noves generacions. Perquè un ball no és només un ball, sinó tota una manera de definir els límits del món, la comunitat i la llibertat. Cada pas de ball que perdem és un bocí de món que desapareix.

Irreverent i meticulosa a parts iguals, l’Inka posa el cos en una peça que desafia les expectatives i que parteix d’allò més concret i anecdòtic per preguntar-se sobre la identitat, la resiliència i la llibertat. El gest de tornar a allò més tradicional i popular per reinterpretar el folklore en clau contemporània el trobem també en altres peces com Taranto aleatorio, de La Chachi, Oxímoron, de Checho Tamayo, o Angelical, de María Jurado.