Diu Josep Maria Esquirol que el misteri més gran no és morir, sinó néixer. En Manuel Rodríguez va crear aquest solo arran de la mort de la seva mare, i per a ell el zero és la figura que embolcalla el misteri del no-res que connecta l’inici i el final. El cos que en Manuel presenta a escena és una mena d’estat de transició entre una buidor i la següent, una orografia humana fràgil i provisional que se sosté en la memòria i el desig, però que contínuament voreja la dissolució.

ZERO és una peça introspectiva i intensa, executada amb un gran rigor físic, on el cos es transforma en una superfície en contacte amb altres superfícies: una membrana que s’embruta, es rebrega i fins i tot es trenca. Perquè les ferides queden gravades a la pell com les paraules sobre el paper, i viure és cobrir-se lentament de cicatrius. De vegades, els traços són nítids i esmolats; altres, són taques esparses de tinta. Però adoptin la forma que adoptin, ens van convertint en un arxiu de cal·ligrafies confuses. Entre zero i zero, tots els traços.

Una altra aspiració d’en Manuel és investigar com s’articula, i on s’instal·la, un llenguatge inefable. Quan les paraules són insuficients i el significat és incapaç de contenir el que s’escapa, la veu es converteix pràcticament en una invocació, en un canal que no transmet idees sinó que malda per contenir i habitar els plecs del temps. Prepareu-vos per sentir com el temps flueix a l’inrevés.

Cos, veu i espai conformen la tríada d’elements que en Manuel porta al límit. La recerca vocal, que busca el so d’un llenguatge propi i visceral, enllaça aquesta peça amb El discurso, de Rosa Romero, mentre que la respiració, que aquí esdevé un pilar gairebé xamànic de l’existència, també és el pal de paller de KMs of Resistance, de Mehdi Dhakan.